L’Aldea té com a frontera natural l’Ebre i les terres deltaiques, pròximes al mar. Des de la prehistòria, els primers pobladors habitaven en aquestes zones properes al mar.
Les primeres restes humanes les trobem en sepultures neolítiques excavades al “Mas de la Benita”. D'altra banda, al “Mas de Mussol” es va descobrir un cementiri de l’època Ibèrica ( segles VI i VII abans de Crist). Són dues proves que demostren que el nostre territori rep població des de l'antiguitat.
Alguns historiadors diuen que a la finca anomenada “Cuba de l’Aldea” es troba el jaciment arqueològic més proper al mar de la desembocadura de l’Ebre. Són dades per confirmar, que possiblement demostrarien la importància de l'Aldea com a primera població deltaica.
El centre més antic del que es coneix com l’Aldea es podria ubicar on actualment trobem l’ermita i la torre de defensa. Les troballes més antigues podrien ser les sitges situades al costat de la torre de defensa, algunes d'aquestes es trobaven tapades amb terra. Aquestes sitges poden ser d’èpoques diferents, el que pot determinar la seva antiguitat són els objectes que es puguin trobar en aquestes.
Segons ens diu un escrit de “Pueblos para la historia” de Manuel Sanz Martínez:
“ L’Aldea, situat en un lloc pel que passen camins seguits per l’home, des de fa mil·lenis, havia de tenir forçosament guardada la història. La més antiga referència que ha arribat fins a nosaltres és una troballa mal documentada que va tenir lloc el maig de 1931. En aquelles dates, prop de l’Ermita de l’Aldea , en el lloc anomenat “Punta de l’Abat”, en finques llavors de José Ravanals se van trobar dotze sitges amb algunes restes d’ossos que s’atribueixen a esquelets humans i, junt a ells, alguns útils de pedra. Aquestes sitges tenien una profunditat a l’alçada mitja d’un home i varen aparèixer amb grans lloses a la vegada cobertes de capes de terra de cultiu d’uns setanta centímetres d’altura. Els historiadors opinen que se tracta d’una necròpolis neolítica, basant-se en els materials obtinguts, especialment d’un amb destral de pedra polida, “d’aspecte granític, d’uns vint centímetres de llargada”. No es té noticia que es fes una investigació adequada en el lloc de la troballa ni coneixem la publicació de les restes amb suficient garantia. Tampoc se sap on ha anat a parar tot això”
De l’època romana cal esmentar la possible existència d’un camí mil·lenari que es trobava on esta situada actualment l’ermita de la Mare de Deu de L’Aldea. Si això fos cert, suposaria l’existència d’una ruta romana litoral, paral·lela al suposat trajecte interior de la Via Augusta, però els estudis realitzats no ho poden confirmar.
La majoria de les terres fermes del Delta són de recent formació, com hem dit l’Aldea en aquells temps tenia el seu territori molt més proper al mar. Per tant, dintre de la població hi apareixen algunes torres que realitzen la funció de guaita, com la torre de l’ermita. Altres torres que trobem a l’Aldea són la de Burjacènia documentada des del segle XII, Benaixarop de què es parla ja en 1288, situada al nord del municipi i la de la Candela, més a prop del riu al sud.
L’Aldea més recent sembla tenir el seu origen en un llogaret musulmà, prova d'aquest fet el trobem en el mateix topònim, Aldea derivat de “al-dai-a” que significa “població que pertany a una altra població”. Segurament estaria subordinada a Tortosa, fet que es perllongarà fins a la seva segregació. Hi ha diversos apunts històrics de l’Aldea que diuen que en època musulmana era una granja o Almúnia destinada a cultius que hi havia en els extensos plans i muntanyes properes.
Trobem escrits que demostren que l'Aldea va ser entregada per Ramon Berenguer IV a Bernat de Bell-Lloc, l’any 1148, amb motiu de la reconquesta de Tortosa, una de les últimes ciutats catalanes en caure a mans dels catalans. Bell-Lloc va prendre possessió el darrer dia de desembre de l’any 1148 i va fer construir la torre de defensa i l’església de Santa Maria.
Es tractava d’un poble de frontera entre el Comtat de Barcelona i l’Al-Àndalus, i per tant era un lloc de pas de mercaderies, persones i cultura. Els seus descendents, com era costum de l’època, quan van morir van cedir les seves rendes a l’Ordre dels Hospitalers d’Amposta el 1258.
Aquesta fita és realment important, ja que d’aquesta donació va quedar constància amb una carta de poblament redactada pels membres de l’Orde dels l’Hospitalers. En aquesta carta de poblament s’atorgà la capacitat de poblar i cultivar les terres que corresponien al municipi de L’Aldea a una comunitat de musulmans que convivien juntament amb els nous colons cristians. Al segle XIII les rendes L’Aldea van passar a les pròpies mans de la Corona d’Aragó, que aviat les va cedir. Un segle després, els pobladors de L’Aldea (encara amb forta presència sarraïna) pagaven les rendes al Monestir de Benifassà.
Segons afirma l’historiador Bayerri en el seu llibre “Història de Tortosa” l’Aldea i el seu castell van ser venuts pel Comte de Bell-Lloc al Comte de Gaimundino. Així el Comte de Gaimundino, serà propietari del municipi fins l’any 1288. Pocs anys més tard, el Comte de Gaimundino va perdre el municipi que havia comprat (l’Aldea), el dia 17 de juny de l'any 1291 el rei Jaume II va confirmar i ratificar les donacions del castell de l’Aldea. Bononato Marín per poders del seu propi fill Pere Marín ven l’Aldea i els seus annexos al Monestir de Benifassà, en la persona del seu abat Berenguer de Belltall. Es va adquirir la propietat de l’Aldea i el seu castell, amb el seu agregat Beneixarop. L’any 1304 el senyor abat Berenguer de Belltall compra el lloc de l’Aldea en el terme general de Tortosa, prop del riu Ebre amb totes les seves pertinences. Va fer la compra a Pere Marín de Barcelona (notari de la reina Constança, esposa del rei Jaume I) pel preu de 30.000 sous com consta dita compra en l’Arxiu , autoritzada per Jaume Malunio, notari de Barcelona a 2 de juny de 1304. Posteriorment serà confirmat pel rei Jaume I trobant-se a Barcelona.
Hi va haver moltes discussions i plets entre l’Aldea i Benifassà amb Tortosa, per qüestions de jurisdicció, quasi des de l’adquisició del lloc.
L’Aldea va tenir diferents arrendataris al llarg dels segles XIV i XV fins que passarà a mans de Jordà l’any 1531. En l’època moderna, l’Aldea, era terra de frontera, i el perill i la guerra sempre hi eren a prop. Ja fos pirateria, campanyes dels regnes veïns, bandolers, etc. Després del Decret de Nova Planta (1716) i la nova reorganització territorial espanyola, L’Aldea, integrada com a barriada de la ciutat de Tortosa, va veure créixer el seu nucli urbà i la seva població.
Hem vist com l’Aldea i Benixarop van junts des de fa temps, malgrat que Beneixarop sembla que estigui en terrenys de Camarles, quasi damunt de l’Ampolla. També, podem observar com els termes de les pedanies i després del nou municipi de l’Aldea són molt antics i corresponen al terme de l’antic senyoriu de l’Aldea.
Al s. XVIII començaren les romeries a l’ermita per demanar pluja, els quals s’han conservat fins a l’actualitat i gaudeixen d’una gran popularitat.
Durant la Guerra Civil Espanyola es van viure diversos episodis bèl·lics a la nostra població, i així ho demostren les casamates i nius de metralladores del Mas de Bernis. A més, molts joves aldeans van ser enviats al front de la guerra. Durant el franquisme va arribar la carretera Nacional 340 i amb aquesta el moment de major creixement del nostre poble. Diverses sales de cinema, llocs d’espectacles i petits teatres van arribar a L’Aldea que va veure créixer el seu nucli urbà.
L’Aldea es va segregar de la ciutat de Tortosa el dia 21 d’abril de 1983, aconseguint la seva independència com a poble.